dijous, 30 de gener de 2014

L'ENIGXAVI

Avui un enigxavi amb una mica de trampa...

"El meu nom capgirat"

 3 lletres


MON

dimecres, 29 de gener de 2014

L'ENIGXAVI

Per fi m'he decidit a publicar en algun lloc els enigmes de paraules que, amb la inspiració de Màrius Serra, vaig fent sovint.
Vinga, aquest per començar:

"Troba a faltar la dona casada"... (7 caràcters)


SENYORA

dimarts, 22 de desembre de 2009

BAUH BAUH-BAUH

Ahir vaig fer una troballa increible. Es tracta d’una cançó que feia 26 anys que no sentia! “We all stand together” de Paul Mc Cartney. Jo tenia 10 anys i m’encantava veure el videoclip de dibuixos, amb les granotes-tenor, l’osset blanc, els peixos... La cançó te un aire de musical infantil, i te colors, màgia, il.lusió. Ostres! M’ha arribat ben endins! Tornar-la a escoltar m’ha fet sentir coses de quan era petit! I sabeu què? M’ha agradat la “regressió”. He de tornar a la infància més sovint.Fins i tot sento l’arribada del Nadal amb il.lusió. Perquè, no son els nadals més intensos, els que vius de petit? La llum, l’hivern, els regals, els retrobaments... Tot és més intens. Doncs jo vull tornar a sentir-ho d’aquella manera! Potser gràcies a una cançó, puc desitjar-vos un Bon Nadal a tots, que el visqueu d’aquella manera, amb il.lusió i alegria innocent. Gràcies Paul! Has arribat just al moment.
Cliqueu aquí per veure el videoclip:

divendres, 27 de novembre de 2009

VEURE UNA CUERETA BLANCA



La cuereta blanca és un ocell que fa uns 18 cm de llargada, de llarga cua i de coloració blanca, grisa i negra.El mascle té la part superior del cap de color negre, la cara blanca i la gorja negra. El dors és grisós i la panxa blanquinosa. Les ales són negres amb línies blanques. La cua també és negra. La femella és més grisosa. Menja insectes i aràcnids. Viu prop de rierols, horts i zones amb vegetació baixa; també abunda en zones habitades. Camina amb rapidesa movent el cap i la cua de manera molt elegant. Els adults acostumen a estar tot l'any en el mateix territori on crien; però també n'hi ha que migren. Viu uns 5 anys.
Aquestes són les dades bàsiques que he trobat d’aquest ocellet. A casa meva sempre n’han dit “pastorelles”, i des de petit, sempre m’alegra veure-les. És fàcil trobar pardals, coloms i fins i tot merles quan vas caminant pels carrers i parcs. Però una cuereta... no sempre es veu! Mou la cua amunt i aball mentre pica alguna cosa del terra. Aprofita cada segon al màxim, però quan veu que t’hi acostes caminant, aixeca el vol ràpidament. És més tímida que un pardal, i més bonica. A mi, sempre em deixa de bon humor... Què voleu que us digui! Així com hi ha persones que tenen por de creurar-se amb un gat negre, jo sento una alegria especial quan veig una cuereta blanca.

dilluns, 23 de novembre de 2009

ET


Ahir amb uns amics parlàvem de les pel.lícules que més por ens han fet, i sempre resulta estrany per la gent, sentir que E.T. és, sens dubte, la que encapça el meu rànking. Tothom recorda aquells moments tendres de la peli que feien plorar, per la relació entre Elliot i ET, o els moments trepidants de les persecucions amb les bicis, o fins i tot, moments còmics, com quan Elliot disfressa al seu nou amic.
Doncs jo no. A mi em van quedar gravades les escenes de misteri, al començament de la pel.lícula... Aquella casa enmig del bosc a la nit fosca, la boira, l’aterratge de la nau, el primer contacte del nen amb l’extraterrestre... Aquella escena del gronxador de davant de casa fa cagar de por! Spielberg sap molt bé com crear ambients inquietants. Em va impressionar tant la primera vegada que vaig veure-ho al cine, que vaig haver de dormir amb els meus pares. I ja era força grandet! Des de llavors, he vist alguna altra vegada el film, per la tele, i he de dir que sempre m’ha deixat d’un mal rotllo estrany... Una cosa molt profunda. I reconeixo que és una bona peli... El guió, la interpretació del nen, la banda sonora. Per això va tenir tant d’èxit! Però jo, si puc, no la veuré més, a no ser que desitgi passar una estona d’angoixa.
Havia pensat encapçalar aquesta entrada amb una foto d’ET, però passo. Només de veure’l en dóna mal rotllo. Penjaré aquest cartell de la peli, una mica més suportable per mi.

dimarts, 17 de novembre de 2009

TARDA DE BLUES

Dissabte plujós de tardor.
Fa estona que hem acabat de dinar i fem sobretaula. Hi ha cafè i acabo de posar més te a fer. La cuina està potes enlaire. Plats, cassoles, gots... Tot brut i apilat arreu. Hem fet un plat senzill... Pasta gratinada. Molta pasta i coca-cola. Així de simple.
Estic inflat. Com sempre, ha hagut d'acabar-me aquella mica que no volia ningú... Estic que peto. Una lleu sensació de somnolència m'envaeix mentre segueixo les converses de la taula. Ningú te pressa. La tertúlia és distesa, grassa, alegre.
Fa estona que he posat blues. BB King, JL Hooker... Ara sona Clapton, "Have you ever loved a woman", però ningú sembla adonar-se de la música de fons... Només jo la segueixo. Sento que hi ha una relació directa entre el blues i la taula. Tot es fusiona en una atmosfera gandula. Em poso les mans rere el cap, m'inclino cap enrera i assaboreixo el moment.
Ara algú explica una història que sembla tindrà un final divertit. Sona un llarg solo de piano. El narrador es recrea amb els detalls, posant un cert misteri a la història. El cant queixós d'en Clapton em fa tancar el ulls de plaer. La història arriba al punt àlgid i tots esclatem a riure... Algú cau de la cadira i tot. I un toll de notes de guitarra culminen en un orgasme que em travessa. És, sens dubte, una bona TARDA DE BLUES.