ET

Ahir amb uns amics parlàvem de les pel.lícules que més por ens han fet, i sempre resulta estrany per la gent, sentir que E.T. és, sens dubte, la que encapça el meu rànking. Tothom recorda aquells moments tendres de la peli que feien plorar, per la relació entre Elliot i ET, o els moments trepidants de les persecucions amb les bicis, o fins i tot, moments còmics, com quan Elliot disfressa al seu nou amic.
Doncs jo no. A mi em van quedar gravades les escenes de misteri, al començament de la pel.lícula... Aquella casa enmig del bosc a la nit fosca, la boira, l’aterratge de la nau, el primer contacte del nen amb l’extraterrestre... Aquella escena del gronxador de davant de casa fa cagar de por! Spielberg sap molt bé com crear ambients inquietants. Em va impressionar tant la primera vegada que vaig veure-ho al cine, que vaig haver de dormir amb els meus pares. I ja era força grandet! Des de llavors, he vist alguna altra vegada el film, per la tele, i he de dir que sempre m’ha deixat d’un mal rotllo estrany... Una cosa molt profunda. I reconeixo que és una bona peli... El guió, la interpretació del nen, la banda sonora. Per això va tenir tant d’èxit! Però jo, si puc, no la veuré més, a no ser que desitgi passar una estona d’angoixa.
Havia pensat encapçalar aquesta entrada amb una foto d’ET, però passo. Només de veure’l en dóna mal rotllo. Penjaré aquest cartell de la peli, una mica més suportable per mi.